Font: Ramón Esteve Estudio, Clos de la Vila, Alfonso Calza
Entrevista a RAMÓN ESTEVE · Ramón Esteve Estudio.
VEUS DEL TERRITORI
Des de València, Ramón Esteve Estudio aborda l’arquitectura i el disseny des d’una visió integral en què matèria, paisatge i experiència formen part d’un mateix sistema. En aquesta conversa, Ramón Esteve reflexiona sobre l’aigua com a material arquitectònic, la integració de la piscina en el projecte, el seu vincle amb el benestar i el territori mediterrani, i la necessitat de dissenyar amb més eficiència, mesura i responsabilitat.
“La piscina mai no hauria de ser una peça autònoma o simplement funcional”
Quin paper té l’aigua dins la vostra manera d’entendre l’arquitectura i què aporta a l’experiència dels espais que projecteu?
Sento que l’aigua és un material més de l’arquitectura. No l’entenc únicament com un element afegit o decoratiu, sinó com una matèria capaç de construir espai, atmosfera i emoció. Igual que treballem amb la pedra, la fusta, la llum o l’ombra, treballem també amb l’aigua per la seva capacitat de transformar la percepció del lloc.
En l’arquitectura mediterrània, l’aigua sempre ha tingut una presència essencial. Ha servit per refrescar, per reflectir, per acompanyar, per introduir calma. En els nostres projectes apareix moltes vegades d’una manera silenciosa, integrada en la pròpia lògica de la casa o del paisatge. L’aigua amplia l’espai, multiplica la llum, introdueix moviment i so, i genera una relació més profunda entre l’arquitectura i qui l’habita.
M’interessa especialment la seva condició sensorial. L’aigua no es percep només amb la vista. S’escolta, se sent en la temperatura, en la humitat, en el reflex de la llum sobre els sostres o els murs. Té una dimensió molt emocional. Pot convertir un espai en un lloc de contemplació, de pausa, d’intimitat. En aquest sentit, forma part d’una manera d’entendre l’arquitectura com una experiència completa, no només com una composició formal.
En els vostres projectes, com s’integra la piscina o l’espai aquàtic dins del concepte arquitectònic global?
La piscina mai no hauria de ser una peça autònoma o simplement funcional. En la nostra manera de treballar, l’espai aquàtic forma part del concepte global del projecte. Pot actuar com a perllongació de l’habitatge, com a transició entre interior i exterior, com a buit que ordena el conjunt o com a element que vincula l’arquitectura amb el paisatge.
Moltes vegades la piscina s’entén com una estança més de la casa, encara que sigui a l’aire lliure. No és només un lloc per banyar-se, sinó un espai de relació, de descans i de contemplació. La seva posició, la seva geometria i la seva materialitat han de respondre a la mateixa lògica que la resta del projecte. Ha de pertànyer a l’arquitectura.
M’interessa quan l’aigua ajuda a esfumar els límits. Entre la casa i el jardí, entre el paviment i l’horitzó, entre la matèria construïda i el paisatge. Una làmina d’aigua pot ser un pla horitzontal que dona continuïtat al projecte, que recull el cel, que introdueix profunditat i que permet que l’arquitectura dialogui amb el seu entorn d’una manera més natural.
Font: Ramón Esteve Estudio, La Finca, Mariela Apollonio
Més enllà de la seva funció recreativa, quina relació establiu entre l’aigua, el benestar i la qualitat de vida de qui utilitza aquests espais?
El benestar no depèn només del confort físic, sinó també de la qualitat emocional dels espais. L’aigua té una gran capacitat per generar serenor. La seva presència introdueix una escala més humana, més pausada. Convida a aturar-se, a mirar, a escoltar, a estar.
En un habitatge, especialment en el context mediterrani, els espais exteriors són una part fonamental de la vida quotidiana. L’aigua contribueix a fer-los més habitables. Refresca l’ambient, suavitza la llum, aporta privacitat i crea una sensació de refugi. Però, sobretot, genera una relació més intensa amb el temps i amb la natura.
Hi ha alguna cosa molt primitiva i, alhora, molt contemporània en aquesta relació. L’aigua connecta amb una idea de benestar essencial, allunyada del supèrflu. No es tracta de luxe entès com a excés, sinó com a qualitat de vida: poder gaudir de la llum, de l’ombra, del silenci, de la temperatura, del paisatge. L’arquitectura ha de crear les condicions perquè aquesta experiència sigui possible.
Quines decisions de disseny són especialment importants a l’hora de projectar una piscina o un entorn aquàtic?
La primera decisió important és la posició. L’aigua ha d’estar allà on tingui sentit dins de la vida del projecte. Pot obrir-se cap a una vista, protegir un espai íntim, articular recorreguts o crear una transició entre la casa i el jardí. No es tracta només de col·locar una piscina, sinó d’entendre quin paper ha de desenvolupar en la composició i en l’experiència quotidiana.
La geometria també és essencial. En els nostres projectes sol respondre a una voluntat de claredat i de proporció. L’aigua, per la seva pròpia naturalesa, ja introdueix moviment; per això moltes vegades ens interessa treballar amb formes serenes, precises, gairebé abstractes. Una làmina d’aigua ben proporcionada pot tenir una gran força arquitectònica.
També són fonamentals els materials, les vores, la relació amb el paviment, la il·luminació i la vegetació. La trobada entre l’aigua i l’arquitectura ha d’estar molt cuidada. Una vora pot fer que la piscina es percebi com un objecte separat o, per contra, com una continuïtat del pla construït. La il·luminació pot convertir l’aigua en una presència nocturna molt subtil. La vegetació pot aportar ombra, privacitat i una relació més directa amb el paisatge.
“Una piscina ben dissenyada no és necessàriament la més gran, sinó la que respon millor al lloc, a l’ús i al clima”
Com es combinen en aquests espais la intenció arquitectònica amb qüestions cada cop més rellevants com l’eficiència, el consum d’aigua i energia, el manteniment o la durabilitat?
Avui no podem projectar espais aquàtics sense tenir en compte l’eficiència, el manteniment i la durabilitat. L’arquitectura ha de ser responsable, especialment en un territori on l’aigua és un recurs valuós. Això no empobreix el projecte; al contrari, obliga a dissenyar amb més precisió.
La sostenibilitat comença en les decisions inicials, com ara la mida adequada, l’orientació, la protecció davant l’evaporació, l’elecció de sistemes eficients, la qualitat constructiva, la selecció de materials duradors i fàcils de mantenir. Una piscina ben dissenyada no és necessàriament la més gran, sinó la que respon millor al lloc, a l’ús i al clima.
En els darrers anys aquestes exigències han canviat la manera de projectar. Som més conscients que cada element ha d’estar justificat. L’aigua ha d’aportar valor real al projecte, no només una imatge. També cerquem solucions que redueixin consums, que millorin l’eficiència energètica i que prolonguin la vida útil dels espais.
“L’aigua ha d’aportar valor real al projecte, no només una imatge”
Font: Ramón Esteve Estudio, Casa Jacaranda, Mariela Apollonio
Des de la vostra experiència en projectes desenvolupats a la Comunitat Valenciana, hi ha característiques del territori —clima, paisatge, cultura mediterrània o manera d’habitar— que influeixin especialment en la vostra manera de treballar amb l’aigua? Com creieu que evolucionarà aquesta relació en els propers anys?
La Comunitat Valenciana té una relació molt intensa amb l’aigua, tot i que també molt conscient de la seva escassetat. El mar, les séquies, els patis, les basses, els jardins, l’horta i la cultura de l’ombra formen part d’una memòria mediterrània molt present. Tot això influeix en la nostra manera de projectar.
El clima permet viure gran part de l’any a l’exterior. Per això, l’arquitectura no es pot entendre només des del volum construït, sinó des de la continuïtat entre interior i exterior. L’aigua participa en aquesta continuïtat. Ajuda a crear microclimes, a reflectir la llum, a acompanyar els espais d’ombra i a construir una manera d’habitar més lligada a l’entorn.
Crec que en els propers anys la relació amb l’aigua serà més essencial i més precisa. Hi haurà menys voluntat d’exhibició i més consciència d’ús, eficiència i sentit. L’aigua continuarà sent important en l’arquitectura mediterrània, però s’haurà d’utilitzar amb intel·ligència, amb mesura i amb responsabilitat.
En el fons, es tracta de recuperar una saviesa que ja era present en l’arquitectura tradicional, com ara usar els recursos de manera natural, aprofitar el clima, protegir-se del sol, generar ombra, ventilar, refrescar i crear espais on la vida pugui succeir amb senzillesa.